Ens complau presentar aquesta entrevista amb Mireia Portero, recentment guardonada amb el Premi a la Millor Docent d’Espanya 2025 en la categoria d’Educació No Formal, un reconeixement atorgat entre més de 1.500 candidatures i que neix a partir de la proposta del seu propi alumnat a idDOCENTE. Aquest premi posa en valor l’impacte de la seva tasca com a formadora i l’acompanyament que realitza en el desenvolupament professional del professorat.
Mireia és Diplomada en Educació Primària i Educació Física, compta amb un Màster en Lideratge i Direcció de Centres Educatius i actualment exerceix com a Cap d’Estudis al col·legi Santa Teresa de Jesús de Terrassa (Barcelona). Especialitzada en metodologies actives i noves tecnologies, ha dedicat la seva trajectòria a acompanyar docents i centres en processos d’innovació educativa.
En aquesta entrevista, comparteix la seva experiència, la seva mirada pedagògica i algunes claus per comprendre el present i el futur del desenvolupament professional del professorat.
Com vas viure el moment de ser reconeguda com a Millor Docent d’Espanya en Educació No Formal i quin impacte té aquest premi en el teu àmbit personal i professional?
Va ser un d’aquells moments que costa explicar amb paraules. Recordo una sensació molt profunda de sorpresa, fins i tot d’incredulitat. Quan treballes en educació, no penses en premis ni en reconeixements; estàs centrada en el dia a dia, en el teu alumnat, en les formacions, en preparar, en acompanyar, en resoldre el que va sorgint. Per això, quan passa una cosa així, et descol·loca de la millor manera possible. Hi ha un instant molt concret que tinc gravat: quan vaig sentir el meu nom. Va ser una sensació estranya i molt bonica alhora, com si, per un moment, el temps s’hagués aturat. Una barreja d’emoció, il·lusió i vertigen difícil de descriure. De sobte passen moltes coses pel cap: l’esforç, el camí recorregut, les persones que t’han acompanyat, els dubtes, els aprenentatges… Tot concentrat en uns segons. Més enllà del reconeixement personal, ho vaig viure com una manera de donar visibilitat a una manera d’entendre l’educació molt lligada a la passió, a la innovació i a l’acompanyament real de les persones. A nivell professional, mai no ho he sentit com un punt d’arribada, sinó més aviat com un impuls i, en cert sentit, com una responsabilitat més gran. Et recorda que el que fas té impacte, que hi ha gent que valora i confia en la teva feina, i això t’anima a seguir aprenent, investigant i compartint amb més compromís encara. En l’àmbit personal, també va ser un moment molt especial per parar, mirar enrere i prendre consciència del camí, de tot el viscut i de tot el que l’educació m’ha regalat.
Com descriuries la teva manera d’acompanyar el professorat en el seu desenvolupament professional?
Per a mi, acompanyar el professorat mai ha estat simplement “donar formació”. No ho visc com un espai on algú explica eines o metodologies i els altres prenen nota. Sempre he entès la formació com un procés molt més humà, molt més connectat amb la realitat de cada docent. Treballo habitualment en entorns molt diferents (des de la formació online a idDOCENTE fins a tallers, ponències o xerrades presencials) i això et dona una perspectiva molt àmplia. T’adones que no existeixen dos docents iguals. Cada professor arriba amb el seu context, les seves inquietuds, els seus dubtes, les seves inseguretats, les seves fortaleses… i tot això forma part del procés. No es pot separar la part tècnica de la part emocional, perquè ensenyar és profundament personal. Intento que les meves formacions siguin espais de confiança i de calma, llocs on el docent no senti que ha de “estar a l’altura” o que ha d’aplicar tot de manera immediata i perfecta. M’agrada escoltar molt, generar diàleg i conèixer la realitat que hi ha darrere de cada aula. No parteixo de la idea d’ensenyar una manera correcta de fer les coses, sinó d’ajudar cada docent a trobar la seva pròpia manera d’integrar el que aprèn, respectant el seu estil, el seu ritme i la seva identitat professional. Acompanyar, al fons, és això: caminar al costat. Validar el que ja es fa bé, inspirar noves mirades, proposar camins possibles, però també respectar els temps i els processos. I una cosa que per a mi és essencial: transmetre que la innovació, la tecnologia o les noves metodologies no haurien de viure’s com una pressió o una moda, sinó com a oportunitats per gaudir més de l’acte d’ensenyar i aprendre. Perquè quan un docent se sent segur, comprès i acompanyat, és quan realment es permet experimentar, créixer i transformar la seva pràctica.
De quina manera pot la formació contínua transformar la pràctica a l’aula?
La formació contínua pot transformar l’aula d’una manera molt més profunda del que a vegades imaginem, però no pas perquè ens doni fórmules màgiques ni solucions ràpides. Des de la meva experiència com a docent, com a cap d’estudis i com a formadora, he pogut veure que el seu impacte va molt més enllà d’aprendre eines o metodologies noves. El seu veritable valor està en què ens obliga (en el millor sentit de la paraula) a parar, a revisar el que fem i a ampliar la mirada. Quan un docent es forma, no només incorpora recursos; moltes vegades comença a qüestionar-se dinàmiques que tenia molt interioritzades, replanteja la seva manera de dissenyar experiències d’aprenentatge o fins i tot canvia la manera com es relaciona amb els seus alumnes. I aquests canvis, encara que a vegades siguin subtils i progressius, acaben tenint un efecte enorme en el que passa dins l’aula. A més, l’educació és un entorn viu, canviant, en constant evolució. Les aules d’avui no s’assemblen a les d’ara fa deu o vint anys, i probablement tampoc s’assemblaran a les de dins d’una dècada. En aquest context, la formació contínua no és només una opció o un requisit professional; és gairebé una necessitat per mantenir-se connectat, per seguir creixent i, sobretot, per no perdre la curiositat pedagògica. També ho visc molt des de la perspectiva d’equip directiu. Quan un docent es forma, no només se’n beneficia ell; s’enriqueix el claustre, es generen converses pedagògiques, es comparteixen idees, es contagien inquietuds. La formació té un efecte molt expansiu dins els centres educatius. Al fons, formar-se és una manera de cuidar-se professionalment, de donar-se permís per aprendre, per dubtar, per evolucionar. I quan el docent creix, inevitablement creix també el seu alumnat, perquè la transformació real de l’aula sempre comença en la mirada del professor.
Què t’inspira cada dia a seguir formant i acompanyant els teus alumnes?
Sens dubte, els propis alumnes. La seva curiositat, la seva espontaneïtat, la seva manera de sorprendre constantment. A l’educació no hi ha dos dies iguals, i això és quelcom que, lluny de cansar-me, em segueix fascinant. Em inspira molt veure com evolucionen, com guanyen confiança, com descobreixen que són capaços de fer coses que al principi creien impossibles. Aquests petits moments, una idea que apareix, una pregunta inesperada, una dificultat superada, són els que donen sentit a tot. També em mou la convicció profunda que educar va molt més enllà dels continguts. Té a veure amb acompanyar processos, amb generar experiències, amb ajudar cada alumne a conèixer-se millor i a trobar el seu lloc. Aquesta dimensió humana de l’educació és una font constant de motivació.
Quins són els principals reptes que perceps actualment en el professorat?
Vivim un moment apassionant, però també molt exigent. El professorat s’enfronta a canvis constants, noves metodologies, integració de tecnologia, diversitat a l’aula, demandes socials… i tot això a un ritme molt accelerat. Un dels grans reptes és precisament aquesta sensació de no arribar a tot, de sentir-se a vegades desbordat. Alhora, hi ha un repte clau en el pla emocional. Educar avui implica gestionar molta complexitat: contextos diversos, incertesa, necessitats molt diferents. Per això crec que, a més de parlar d’innovació o competència digital, és imprescindible parlar del benestar i de la cura del docent. Necessitem espais on el professorat pugui reflexionar, compartir, equivocar-se, aprendre sense pressió. La qualitat educativa està profundament lligada a l’estat emocional i professional de qui està a les aules.
Com visibilitzar la tasca professional del professorat a la societat?
Crec que un dels grans reptes de la professió docent és que, sent absolutament essencial, continua sent en molts aspectes invisible. Gran part del que passa a una aula (les decisions pedagògiques, l’acompanyament emocional, l’atenció a la diversitat, la complexitat del dia a dia) no es veu des de fora. I el que no es veu, moltes vegades no es comprèn ni es valora en tota la seva profunditat. Visibilitzar la tasca docent passa, en part, per explicar millor què significa educar avui. La docència està molt lluny de ser només transmissió de continguts. Implica dissenyar experiències d’aprenentatge, adaptar-se constantment, gestionar dinàmiques humanes complexes, innovar, avaluar, orientar, acompanyar… És una professió intel·lectualment i emocionalment molt exigent, encara que a vegades el relat social la simplifiqui massa. També crec que els propis docents tenim una responsabilitat important en aquest procés. Obrir espais de diàleg, compartir pràctiques, participar en comunitats professionals, escriure, comunicar… ajuda enormement a acostar la realitat educativa a la societat. En el meu cas, l’escriptura (a revistes, publicacions o llibres) sempre l’he viscuda precisament com una manera de fer ponts, de generar reflexió i de donar visibilitat al que passa dins les aules. Però hi ha quelcom encara més profund: com a societat necessitem cuidar el relat sobre l’educació. La manera com parlem dels docents, com es representa la seva feina i com es reconeix el seu impacte influeix directament en el seu prestigi, en la seva motivació i en la seva autoestima professional. I això, inevitablement, acaba repercutint també en la qualitat educativa. Perquè quan una professió es comprèn i es valora, es reforça.
Com trobar l’equilibri entre Educació i tecnologia?
Per a mi, trobar l’equilibri entre educació i tecnologia passa, en primer lloc, per canviar la pregunta. El debat no hauria de centrar-se en quanta tecnologia utilitzem, sinó en per a què l’utilitzem. La tecnologia, per si sola, no transforma res. Allò que realment té impacte és la intenció pedagògica que hi ha darrere del seu ús. Treballo en un entorn on la tecnologia forma part del dia a dia del centre: realitat augmentada, realitat virtual, robòtica, projectes STEAM, impressió 3D, talladora làser, intel·ligència artificial… Són eines amb un potencial enorme, però precisament per això crec que és fonamental abordar-les amb criteri pedagògic. No es tracta d’utilitzar tecnologia per novetat o per pressió, sinó perquè aporta un valor real a l’aprenentatge. L’equilibri apareix quan la tecnologia deixa de ser protagonista i passa a ocupar el seu lloc natural: el d’una eina al servei de l’experiència educativa. Hi ha situacions en què amplia possibilitats de manera extraordinària (permet crear, simular, explorar, personalitzar, connectar) i altres en què no és necessària. I ambdues decisions són igualment vàlides si estan ben fonamentades. Des de la meva experiència com a docent i també com a formadora en competència digital docent i intel·ligència artificial, veig que el principal risc està als extrems. Ni la tecnologia és la solució a tot, ni té sentit rebutjar-la per sistema. L’educació necessita reflexió, sentit pedagògic i una mirada crítica, no dependència tecnològica. Al final, la pregunta que guia qualsevol decisió hauria de ser sempre la mateixa: això millora realment l’experiència d’aprenentatge dels meus alumnes? Si la resposta és sí, la tecnologia té tot el sentit. Si no, no passa res per no incorporar-la. Perquè la innovació no està en l’eina, sinó en com i per a què l’utilitzem.
Quines competències seran imprescindibles per al professorat del futur?
Més enllà de competències tècniques o instrumentals, crec que el professorat del futur necessitarà, sobretot, una gran capacitat d’adaptació. L’educació canvia, la societat canvia, els alumnes canvien, i el docent ha de conviure amb aquesta transformació constant. Seran essencials competències com la mirada crítica, la capacitat d’aprendre de forma contínua, la flexibilitat, la creativitat i, molt especialment, les competències emocionals i comunicatives. Ensenyar és treballar amb persones, i això exigeix sensibilitat, empatia i habilitats relacionals. És clar que la competència digital seguirà sent important, però integrada dins d’una visió pedagògica. No es tracta de dominar eines, sinó de comprendre com utilitzar-les amb sentit educatiu. En el fons, més que perfils hipertecnològics, necessitarem docents amb una mentalitat oberta, reflexiva i profundament humana.
Com t’imagines el futur de l’educació en els pròxims deu anys?
M’imagino una educació en evolució, no en ruptura. Probablement veurem canvis en metodologies, en els espais, en les formes d’avaluar, en el paper de la tecnologia… però crec que allò realment essencial continuarà sent el mateix: la relació entre docents i alumnes. L’educació, en el seu nucli, continua sent un procés profundament humà. M’agrada pensar en una educació més flexible, més personalitzada i més centrada en el desenvolupament integral de l’estudiant. Una educació on aprendre no sigui només adquirir informació, sinó desenvolupar pensament crític, autonomia, creativitat, capacitat d’adaptació… i també consciència social i ètica. Aquest aspecte, que de vegades queda en segon pla davant allò tecnològic o metodològic, em sembla cada cop més rellevant. De fet, és una reflexió molt present en la meva pràctica i en els projectes en què participo, com la docència vinculada al compromís social i ètic mitjançant metodologies actives. Crec que l’educació del futur no només haurà de formar alumnes competents, sinó també persones capaces de comprendre el seu entorn, actuar amb responsabilitat i construir una mirada crítica i conscient del món. També hi haurà, sens dubte, un repte important en la cerca d’equilibris: entre el digital i el presencial, entre la innovació i el sentit pedagògic, entre la velocitat del canvi i els temps reals dels centres educatius. No tot canvi és transformació, ni tota novetat implica millora. En el fons, el futur de l’educació no dependrà exclusivament de la tecnologia o de les metodologies, sinó de com acompanyem les persones dins d’aquest procés de canvi. Perquè les eines evolucionen, però l’essència educativa continua estant en les relacions, en les experiències i en la mirada pedagògica.
Com t’agradaria ser recordada pels teus alumnes i pel professorat que acompanyes?
Més que per alguna cosa concreta que hagi explicat o ensenyat, m’agradaria ser recordada per com vaig fer sentir les persones amb les quals he treballat. En educació, l’impacte més profund gairebé mai està en un contingut, sinó en l’experiència. Si els meus alumnes em recorden com una docent que els va transmetre confiança, que els va ajudar a creure en les seves possibilitats o que va despertar la seva curiositat, ja seria un privilegi. I el mateix amb el professorat: si en algun moment van sentir que les meves formacions o acompanyaments els van aportar claredat, seguretat o inspiració, me’n donaria per satisfeta. Al final, educar i formar té molt a veure amb deixar empremtes invisibles, petites però significatives.
Quin missatge t’agradaria compartir amb aquells que formen part de l’educació avui?
Que no oblidem mai la dimensió humana de la nostra professió. Més enllà de normatives, metodologies, tecnologia o canvis constants, treballem amb persones i per a persones. I això és alguna cosa extraordinària, però també exigeix molta consciència i sensibilitat. També que ens donem permís per aprendre, per dubtar, per no tenir totes les respostes. L’educació no és un terreny de certeses absolutes, sinó de cerca constant. Formar-se, reflexionar, compartir amb altres docents… no és una debilitat, sinó una fortalesa. I, sobretot, que no perdem la passió ni la curiositat. Perquè, malgrat totes les dificultats, educar continua sent una de les professions amb més capacitat d’impacte, de transformació i de sentit.
