Durant els darrers anys, el sistema educatiu espanyol ha viscut un fenomen cada vegada més evident: la cultura de l’aprovat. Normatives que faciliten la promoció amb matèries no superades, pressió administrativa per millorar les estadístiques i discursos polítics que confonen flexibilització amb laxitud han generat un escenari on aprovar sembla més important que aprendre. Tanmateix, cal preguntar-se: a qui beneficia realment aquesta tendència? Quines conseqüències té per al professorat, per a l’alumnat i per a la qualitat de l’educació?
L’aprovat com a fi… i no com a resultat
L’aprovat hauria de ser la conseqüència natural d’un procés d’aprenentatge significatiu. Hauria de reflectir el que un alumne sap fer, comprendre i aplicar. Tanmateix, avui apareix amb freqüència com un objectiu administratiu que s’ha d’assolir gairebé a qualsevol preu, fins i tot quan el progrés real no acompanya. Aquesta distorsió té implicacions profundes.
Entre les conseqüències més visibles hi ha:
- Pèrdua del valor pedagògic de l’avaluació.
- Alumnat que avança sense competències reals, generant futures bretxes.
- Centres orientats a les dades i no als processos d’aprenentatge.
En aquest context, molts docents senten que la seva funció avaluadora s’ha reduït a validar un procediment. Reduir l’avaluació a una casella de “apte/no apte” no només simplifica la realitat educativa: la deforma i genera una il·lusió de normalitat que poc té a veure amb l’aprenentatge autèntic.
L’avaluació no és un tràmit, és una eina d’aprenentatge
La cultura de l’aprovat massiu reforça la idea errònia que avaluar és simplement qualificar, quan en realitat hauria de ser comprendre, analitzar i millorar. L’avaluació és el moment en què el docent interpreta el procés, detecta necessitats, identifica avenços i pren decisions. Quan el focus es desplaça cap a la xifra final, desapareixen elements essencials de l’acte educatiu.
Entre aquests elements destaquen:
- El diagnòstic precoç de les dificultats.
- L’ajust de la intervenció educativa.
- El desenvolupament de competències profundes.
- La construcció d’una cultura de l’esforç i de la responsabilitat.
Els docents ho saben: sense una avaluació honesta, seriosa i exigent, no existeix aprenentatge durador. Només rutines sense sentit.
L’impacte en el professorat: més pressió, menys reconeixement
Paradòxicament, aquesta cultura de l’aprovat no redueix la càrrega docent; la multiplica. Es demana que l’alumnat aprovi, però també que s’atengui la diversitat sense recursos suficients. Es sol·licita flexibilitat metodològica, però es qüestionen els criteris professionals quan els resultats no encaixen en les expectatives institucionals.
A més, es reclamen millores ràpides en el rendiment, mentre es limita la capacitat dels docents per dur a terme intervencions pedagògiques profundes. Molts professors senten que se’ls responsabilitza d’aspectes que excedeixen l’aula (situacions sociofamiliars, manca de suports, ràtios elevades…) i que, al mateix temps, se’ls resta autoritat per a avaluar amb rigor.
Aquesta pressió continuada provoca desgast professional i una desconnexió progressiva entre el que es fa a l’aula i el que s’exigeix des de fora.
Aprovar sense aprendre no és inclusió
Un dels arguments més repetits per justificar la flexibilització de l’avaluació és que afavoreix la inclusió. Però la inclusió autèntica no consisteix a evitar els suspensos, sinó a garantir que cada alumne pugui aprendre en funció de les seves necessitats reals. Permetre que un alumne avanci sense dominar els aprenentatges essencials és, en el fons, una forma d’abandonament.
La veritable inclusió implica:
- Detectar necessitats.
- Oferir suports i temps adequats.
- Avaluar amb claredat i coherència.
- Acompanyar els progressos reals, encara que siguin petits.
Promocionar sistemàticament sense aprenentatge genera frustració, desconnexió emocional i desigualtat futura, especialment entre l’alumnat més vulnerable.
Anar més enllà de l’aprovat
Recuperar el sentit de l’avaluació exigeix reconèixer alguna cosa que el professorat porta anys defensant: el criteri docent és una garantia de qualitat educativa. Avaluar requereix observació, anàlisi, interpretació i experiència. No és una tasca mecànica.
Per això, una avaluació amb sentit ha d’aspirar a:
- Ser formativa i rigorosa.
- Basar-se en evidències i no en estadístiques.
- Respectar la professionalitat docent.
- Mantenir la coherència interna del procés d’ensenyament.
Els docents no han de ser executors passius de decisions externes, sinó líders pedagògics, capaços de guiar processos que realment millorin l’aprenentatge.
Formació rigorosa per a una avaluació amb sentit
Davant la cultura de l’aprovat automàtic, defensem un model d’avaluació que preservi el seu valor pedagògic. Creiem en una avaluació contínua, útil i ben fonamentada. Creiem en la presa de decisions professional i respectada. Creiem en un alumnat que entengui el valor de l’aprenentatge més enllà del número final.
Els centres necessiten eines pràctiques, estratègies actualitzades i formació rigorosa que els permeti sostenir aquest model. I les famílies necessiten comprendre que l’exigència no és un obstacle, sinó una forma de respecte cap al procés d’aprenentatge dels seus fills.
Recuperar el rigor no implica tornar al càstig ni a l’examen memorístic; significa recuperar profunditat, coherència i sentit en l’acte educatiu.
Espanya necessita un debat honest i seriós que superi el titular fàcil i torni a l’avaluació la seva funció original: millorar l’aprenentatge, orientar l’alumnat i dignificar la tasca docent. Aprovar no pot ser un fi en si mateix. L’educació, i aquells que la sostenen cada dia a les aules, mereix molt més.
