Cada començament d’any porta amb si una sensació compartida de reinici. El calendari es renova i, amb ell, apareixen els propòsits d’Any Nou: cuidar-se més, organitzar millor el temps, formar-se, canviar hàbits o millorar professionalment. En l’àmbit educatiu, aquesta dinàmica no és aliena al professorat, que sol iniciar l’any amb la intenció de “fer les coses d’una altra manera”, innovar més o recuperar l’equilibri personal i laboral.
Tanmateix, també en la docència els propòsits solen diluir-se ràpidament, sovint abans que acabi el segon trimestre. La càrrega de feina, la burocràcia, la pressió diària de l’aula i la manca de temps converteixen moltes bones intencions en una llista oblidada. Això convida a una reflexió necessària: per què resulta tan difícil mantenir els propòsits i com els podem replantejar des d’una perspectiva més realista i professional?
El simbolisme del nou començament
L’Any Nou funciona com un punt d’inflexió psicològic. No és només un canvi de data, sinó un moment en què ens permetem avaluar el que hem viscut i projectar allò que desitgem millorar. Per al docent, aquesta revisió sol incloure aspectes com la gestió de l’aula, l’atenció a la diversitat, l’ús de metodologies actives, la competència digital o el propi benestar emocional.
El problema apareix quan el propòsit es formula de manera excessivament genèrica: “innovaré més”, “motivaré millor el meu alumnat” o “aquest any no em portaré feina a casa”. Són desitjos legítims, però manquen de concreció i, per tant, de viabilitat.
El risc dels propòsits idealitzats
Un dels errors més habituals és confondre el propòsit amb l’ideal. L’ideal marca una direcció, però el propòsit ha de traduir-se en accions possibles dins del context real del centre educatiu, del grup d’alumnes i del moment vital del propi docent.
Plantejar-se “aplicar totes les metodologies actives” o “integrar la tecnologia a totes les sessions” sol generar frustració. La docència no millora per acumulació de canvis, sinó per decisions pedagògiques ben seleccionades i sostenides en el temps.
De la intenció a l’hàbit professional
Els propòsits que perduren són aquells que es converteixen en hàbits. Per a això, és clau reduir l’escala del canvi. No es tracta de transformar tota la pràctica docent, sinó d’identificar un aspecte concret i abordable.
Per exemple:
- Substituir una activitat tradicional per una estratègia activa en una unitat concreta.
- Reservar un temps mensual per a la reflexió pedagògica o l’intercanvi amb altres docents.
- Introduir una eina digital amb un objectiu clar, no per moda.
- Establir límits reals al temps de treball fora de l’horari lectiu.
Quan el propòsit es formula en termes d’accions específiques, deixa de dependre exclusivament de la motivació inicial i comença a integrar-se en la rutina professional.
Formació contínua amb sentit
Un dels propòsits més habituals entre el professorat és la formació permanent. No obstant això, l’oferta formativa és tan àmplia que pot generar saturació: cursos, webinars, certificacions, recursos digitals… Aquí convé canviar l’enfocament: no es tracta de formar-se més, sinó de formar-se millor. Triar accions formatives alineades amb les necessitats reals de l’aula i amb els objectius professionals evita l’acumulació d’aprenentatges que no arriben a aplicar-se.
La formació adquireix un veritable valor quan es connecta amb la pràctica i s’acompanya de reflexió i seguiment, no quan es limita a sumar hores o certificats.
El benestar docent com a propòsit legítim
Durant anys, el benestar emocional del professorat ha quedat en segon pla, eclipsat per l’atenció exclusiva a l’alumnat. Tanmateix, cada cop resulta més evident que no pot haver-hi una educació de qualitat sense docents que se sentin acompanyats, valorats i equilibrats.
Incloure l’autocura com a propòsit no és un signe de feblesa, sinó de professionalitat. Aprendre a dir que no, prioritzar tasques, acceptar que no tot es pot fer a la perfecció i reconèixer els propis límits forma part del desenvolupament professional docent.
Revisar i ajustar, no abandonar
Un altre aspecte clau és entendre que els propòsits no són contractes inquebrantables. La realitat educativa canvia, apareixen imprevistos i les circumstàncies personals influeixen. Abandonar un propòsit no s’ha d’interpretar com un fracàs, sinó com una oportunitat de revisió.
Reformular, adaptar o posposar un objectiu és preferible a mantenir una exigència irreal que només genera culpa i desgast.
Un enfocament més sostenible
Potser el veritable sentit dels propòsits d’Any Nou en la docència no sigui fer més, sinó fer millor i amb més coherència. Menys objectius, però més alineats amb els valors educatius i personals. Menys pressió per canviar-ho tot i més atenció als petits avenços.
Perquè la millora docent no ocorre de cop al gener. Es construeix dia a dia, amb decisions petites, conscients i sostenides. I en aquest procés, els propòsits deixen de ser una llista anual per convertir-se en una brúixola professional.
