Per Toni García Arias.
Durant les últimes dècades, en un procés d’actualització i renovació pedagògica, els centres educatius s’han anat omplint de tauletes, pissarres digitals, panells interactius, chromebooks, telèfons intel·ligents, biblioteques virtuals, impressores 3D, ulleres de realitat virtual… Tant és així, que no hi ha col·legi o institut que s’autodefineixi com a innovador que no compti amb tecnologia d’última generació a les seves aules, convertint-se aquesta en la gran protagonista del procés d’aprenentatge amb la pretensió institucional de ser la gran solució als problemes educatius. A causa d’això, tota activitat ha de comptar gairebé obligatòriament amb l’ús d’algun mitjà tecnològic per a ser qualificada d’innovadora i motivadora. Tanmateix, tot això sembla estar canviat, i el que abans era, ara resulta que ja no és.
Després d’un parell de dècades des de la seva implantació, allà per l’any 2003 amb el Pla Avanza reforçat posteriorment per la LOE i el Programa Escola 2.0 en 2009, algunes comunitats autònomes estan començant a prohibir l’ús de dispositius digitals en els col·legis públics i concertats. La finalitat, segons diuen ara, és reduir la dependència de la tecnologia a les aules i millorar la qualitat de l’aprenentatge. Com no podia ser d’una altra manera, aquesta mesura ha generat un intens debat en la comunitat educativa, on es creuen postures a favor i en contra. I és que, en tot just vint anys, hem passat de venerar les noves tecnologies a demonitzar-les, per la qual cosa el més assenyat seria analitzar aquesta decisió pausadament des d’una perspectiva funcional i educativa. Així que anem a pams.
Per a començar, des del punt de vista funcional, en un món on la tecnologia forma part de la nostra vida tant personal com professional, eliminar d’arrel les eines digitals dels centres educatius no té gran justificació. La tecnologia forma i formarà part de la nostra vida diària, ja sigui per a realitzar processos administratius, informar-nos, comunicar-nos o accedir a continguts d’entreteniment. A això se suma que, des del punt de vista educatiu, també existeixen nombrosos estudis que han demostrat que l’ús d’eines digitals ben dirigides pot enriquir l’aprenentatge, fomentar l’autonomia de l’alumnat i facilitar la personalització de l’ensenyament, per la qual cosa el seu valor per a l’aprenentatge és del tot indiscutible.
No obstant això, també és cert que la tecnologia a l’escola planteja uns certs riscos. Si en lloc d’educació estiguéssim parlant de salut, podríem afirmar sense cap mena de dubtes que la taronja és una fruita beneficiosa per al nostre organisme. No obstant això, desdejunar, menjar i sopar taronges -i només taronges- tots els dies acabaria per causar-nos un greu problema de salut. Doncs bé; en l’àmbit educatiu, amb la tecnologia, succeeix el mateix: el problema no és l’ús de la tecnologia; el problema és l’ús exclusiu de la tecnologia. És a dir; la substitució i eliminació de tot l’analògic pel digital. I és que, al final, el que no acaben d’entendre alguns és que l’ús dels mitjans tecnològics i l’ús dels mitjans analògics no sols no són excloents, sinó que són compatibles i necessaris, ja que tots dos fomenten aprenentatges semblants, però també diferents. Per posar un simple exemple, mentre la lectura en una tauleta desenvolupa la lectura no lineal i multitasca, llegir en un llibre imprès fomenta un millor desenvolupament de la lectura seqüencial. I així, amb punts i tants aprenentatges. Per això, més enllà de postures extremes de tot o res, el veritable repte no està en la seva eliminació -al final l’eliminació sempre resulta una postura senzilla-, sinó a trobar l’equilibri entre la integració tecnològica i l’ús responsable dels recursos digitals. La tecnologia, per si sola, no garanteix una millor educació; el seu valor educatiu radica en com s’utilitza. Si la tecnologia a les aules no busca l’aprenentatge sinó solo la diversió de l’alumnat, no té raó de ser. En canvi, si a causa de les dificultats d’un cert alumnat la tecnologia ens ajuda a personalitzar el seu aprenentatge, si amb unes ulleres de RV podem aprendre la història d’una manera més vivenciada, si facilita que els alumnes puguin agilitzar els seus processos de recerca, en definitiva; si ensenyem als nostres alumnes a utilitzar la tecnologia com a creadors i no com a consumidors, els seus beneficis són indiscutibles.
D’altra banda, si bé és cert que els menors estan sobreexposats a les pantalles i que això suposa un greu problema, també és cert que la major part d’aquest consum el fan fora de l’horari escolar i els caps de setmana. Per això, l’ideal seria que els pares controlessin l’horari d’ús i els continguts que consumeixen els seus fills i filles, ja que són ells els màxims responsables. No obstant això -ja que aquesta tasca no podem realitzar-la els docents pel fet que no podem ficar-nos a les cases dels nostres alumnes-, des dels centres educatius almenys sí que podem ensenyar-los a utilitzar els mitjans digitals d’un mode responsable i respectuós, encara que sigui només dins de l’aula.
Arribats a punt, sí que caldria diferenciar entre els diferents tipus de mitjans tecnològics. En aquest sentit, és important assenyalar que l’ús dels telèfons mòbils a l’aula no és en absolut recomanable, ja que a causa de la seva manejabilitat és un instrument que porta més problemes que beneficis, a l’ésser un element distractor, que dificulta la seva supervisió tant a l’aula com al pati, que genera dependència i que pot facilitar l’accés a contingut inapropiat, fomentant també el ciberassetjament. Des del punt de vista educatiu, tot el que pot fer un mòbil el pot fer una tauleta, amb la diferència que la tauleta és més fàcil de controlar per part del professorat.
Al final, l’educació del segle XXI -ens agradi més o ens agradi menys- no pot ignorar la tecnologia. Però tampoc pot dependre exclusivament d’ella. En aquestes dues últimes dècades, les diferents administracions han invertit milions d’euros en tecnologia que, en breu, pot quedar reduïda a ferralla oblidada en un armari. I és que l’esdevingut amb la tecnologia no sols és el reflex de com les institucions educatives es deixen portar moltes vegades per les modes, sinó que emmascara un problema encara major, i és que, per a la presa de decisions, rares vegades consulten amb els que saben de veritat, que no són uns altres que els mestres i professors que estan en la trinxera a peu d’aula. Sense comptar amb ells, amb les seves opinions, sense preguntar-los si en realitat els docents necessiten tanta tecnologia o requereixen un altre tipus de recursos, com poden ser els recursos humans, el nostre sistema educatiu continuarà donant bandades d’un costat a un altre, erosionant encara més la qualitat educativa que rep el nostre alumnat.
NOTA: les opinions expressades en aquest article són d’exclusiva responsabilitat de l’autor i no necessàriament representen l’opinió de idDOCENTE. Si vols col·laborar amb nosaltres escrivint un article d’opinió, escriu-nos a info@iddocente.com i et donarem tots els detalls.
