Ángel Ubach no sols treballa amb nens i adolescents a l’aula, sinó que també conviu amb ells a casa. Com a pare de sis fills i psicòleg escolar en el Departament Psicopedagògic del Col·legi Reial Monestir de Santa Isabel de Barcelona, la seva vida gira entorn de comprendre i guiar als joves en una etapa crucial del seu desenvolupament.
Al llarg de la seva carrera, ha acompanyat a alumnes, famílies i docents en el desafiament d’abordar temes com el bullying, les addiccions i els trastorns de conducta alimentària. La seva cerca constant per trobar noves maneres d’ajudar ho va portar a escriure El projecte d’en Pablo, una novel·la que, més enllà de contar una història, es converteix en una eina educativa per a prevenir i reflexionar sobre els problemes que enfronten els adolescents avui.
En aquesta entrevista, Ángel ens parla sobre la inspiració darrere del llibre, la seva experiència a les aules i com pares i educadors poden utilitzar aquesta obra per a enfortir el diàleg amb els seus fills i alumnes.
Què et va portar a escriure El projecte d’en Pablo? Va haver-hi alguna experiència concreta que t’inspirés?
El projecte d’en Pablo neix de la necessitat d’arribar més i millor als adolescents. En la meva pràctica diària he tingut i tinc multitud d’experiències d’allò més diverses, i en els col·legis tractem de prevenir-les o donar-los resposta. Fem sessions a l’aula, formacions a pares, tutories amb famílies i, malgrat tot, sempre tenim la sensació que és insuficient per a prevenir i ajudar més als nois. El projecte d’en Pablo neix com una eina que pretén incloure diversos temes que han de treballar-se amb els xavals: bullying, relacions socials, addiccions a noves tecnologies, trastorns de conducta alimentària, etc. No obstant això, no va haver-hi una experiència concreta, sinó una suma d’experiències que anaven confirmant-me que El projecte d’en Pablo podia ser una novel·la útil tant per a adolescents com per a pares i educadors.
Com va influir el teu treball com a psicòleg escolar en la creació d’aquesta història?
El projecte d’en Pablo no existiria si no treballés com a psicòleg escolar. A les escoles veiem totes les situacions que he desenvolupat en la novel·la i molt més que no cabria en tota la literatura del món. Com a autor soc molt autocrític, no obstant això, després de llegir alguns llibres sobre adolescents molt reconeguts i supervendes que tracten de representar el seu món i les vivències escolars, veig que tinc una sort immensa de treballar en un centre educatiu ja que, per poc que vulgui, la realitat que mostro és infinitament més semblant al que es viu en els col·legis. D’altra banda, els personatges no deixen de tenir d’uns i d’uns altres. Són petites reconstruccions de centenars d’alumnes que he anat coneixent durant la meva pràctica professional, i les situacions es nodreixen de realitats que he viscut o que visc diàriament.
La novel·la aborda temes com el bullying, l’addicció a les xarxes socials i els dubtes d’identitat. Quin creus que és el major desafiament al qual s’enfronten els adolescents avui dia?
Quan preguntes a un alumne què li fa por, saps el que respon? “Quedar-me només, perdre a algú volgut, no arribar a res en el futur…”. Són respostes reals a preguntes reals que indiquen que el cor de l’home és el mateix avui, ahir i sempre. Pot semblar que els desitjos i desafiaments han canviat amb el temps. No obstant això, l’única cosa que ha canviat és com es manifesten. Així, el major desafiament per a un adolescent és trobar respostes que li donin confiança i estabilitat davant les preguntes profundes que li sorgeixen a la seva edat: “Em voldran?, com haig de mostrar-me?, què haig de fer per a…?”. Així que el desafiament al qual s’enfronten és trobar a adults que els facin veure que sofrir és font de creixement, que la vida val la pena i que, com va escriure Nietzsche i després va parafrasejar Frankl, «Qui té un perquè, pot suportar gairebé qualsevol com». Per tant, la resposta a la meva pregunta ens llança un repte important als adults. Espero que puguem acollir-ho cadascun amb la seva vida.
Pablo és un personatge amb el qual molts joves poden identificar-se. Com vas construir la seva història i quines esperes que els lectors aprenguin d’ell?
Quan pensava en com havia de ser el protagonista de la novel·la, tenia clar que volia que fora un noi amb un gran cor, un model a seguir. L’home és un ésser que creix, es coneix i es desenvolupa segons el context —tal com demostren tants estudis sobre el desenvolupament del llenguatge i la identitat—. Per això, per a mi els models que adoptem són fonamentals: si els ídols dels adolescents són Dexter, Walter White, els personatges de 13 raons, Euphoria o Elit, no ens estranyem que disculpin o normalitzin conductes moralment reprensibles. Si, per contra, els protagonistes són persones febles, però lluiten per fer bé les coses —com Batman, Frodo, Harry Potter o altres persones amb una moral forta—, tractaran de créixer i fer el bé, malgrat el sofriment que això impliqui. Tenint això en compte, necessitava un protagonista que sentís les emocions dels adolescents i que fos capaç d’observar amb una certa objectivitat el que succeïa al seu voltant. D’aquí ve que sigui un noi amb altes capacitats i asperger. Així, els lectors aprendran a través dels seus ulls innocents a analitzar amb criteri una sèrie de conductes i situacions que viuen o viuran en primera persona o a través dels seus companys.
Al llarg del llibre s’exploren problemes difícils, però també la resiliència i la superació. Com vas aconseguir equilibrar aquests aspectes en la narració?
Apel·lant sempre a l’experiència de tants nois i persones que no s’han rendit. Com deia, el cor de l’home té un anhel i un desig, per això, quan succeeixen coses dolentes, ens fan mal. Això no és més que el termòmetre que ens indica que hi ha alguna cosa que està malament: la nostra conducta, la nostra interpretació o alguna injustícia al nostre voltant. Alguna cosa hem d’aprendre, alguna cosa hem de canviar. Així, amb alguna metàfora i exemples que deixo com a perles en el llibre, tracte de recordar-nos que el sofriment pot fer-nos créixer si l’acollim i acceptem.
Quin tipus de reaccions has rebut per part dels adolescents que han llegit el llibre? Algun comentari t’ha sorprès especialment?
Moltes reaccions precioses, la veritat, tantes que no cabrien en aquest espai. Des de comentaris com “Aquest llibre hauria d’estar en totes les escoles” o “Plena un buit en la literatura juvenil” fins a un àudio entranyable d’una adolescent que deia que estava “In love amb Pablo” i, que després de llegir el llibre, no volia desaprofitar la seva vida. Que una adolescent arribi a expressar això és la millor crítica que em podia fer.
Molts pares i educadors busquen eines per a acompanyar als adolescents. Com pot ajudar-los El projecte d’en Pablo en aquesta tasca?
Considero que si es llegeix de manera conjunta i comentada, pot generar converses que, d’una altra manera, resulten difícils d’iniciar. D’altra banda, pot ajudar pares i educadors a comprendre el que viuen en el seu dia a dia en el col·legi i a casa, a més de que els convida a ser més empàtics amb les emocions i preocupacions dels seus fills i alumnes. Una mare em va comentar que el seu fill li havia dit que com era possible que jo, quan vaig escriure la novel·la (en 2022), ja sabés de quina els seus companys s’anaven a molestar i de la manera concreta que es reflecteix en El projecte d’en Pablo. Segons el noi, era com si hagués vist el que anava a succeir en la seva classe. Al final, les meves vivències, plasmades en la novel·la, porten a ficar-te de ple en l’ambient escolar, la qual cosa, lògicament, ajuda a comprendre el que allí es viu.
Si poguessis donar un consell als pares que volen comunicar-se millor amb els seus fills adolescents, quin seria?
Quan uns pares es plantegen parlar amb el seu fill, s’imaginen asseient-se amb ell, cara a cara, portant-l’hi a berenar o tenint un temps exclusiu per a tocar temes sensibles. Tot això és estupend, però no sempre serveix amb els adolescents. A vegades és necessari simplement estar. Durant una època es va posar de moda això de “temps de qualitat”, però amb els adolescents cal estar: en portar-ho a un partit, en anar a comprar, mentre es cuina a casa, en compartir aficions. Els moments en els quals un està cuinant i és abordat pel seu fill adolescent són màgics, i cal aprofitar-los i esprémer-los. No cometem l’error de deixar de cuinar i mirar-li als ulls. NO! Continua tallant les verdures i deixa que el moment flueixi. Concentra’t en la ceba com si fos el més important de la teva vida i gaudeix d’aquest estar per al teu fill. I, per descomptat, acull, agraeix, comparteix inquietuds, llança preguntes obertes i evita les xapes… Però això donaria per a una altra entrevista.
Tens altres projectes en marxa?
Sí. Ara mateix estic amb una novel·la molt distinta, de fantasia i carregada de significat i valors morals que crec que encantarà als meus fills i a qualsevol lector juvenil. No obstant això, penso que al projecte d’en Pablo li pot venir bé una segona part i, per descomptat, quan pugui em posaré amb material de suport per a col·legis. Però bo, a poc a poc. Mentrestant, espero que pugueu gaudir de la novel·la.
